creer

nada existe, hasta que decides creer

color

Em fa una mica de por aquest silenci, i a sobre no plou. Ni de nit. Tampoc dormo sola. Bàsicament perquè no dormo, però també perquè un exercit de ninots estrafolaris de tot tipus de mida, color i pell em custodien el teu lloc. Quan dormies amb mi, és clar. A la meva esquerra, prop de la paret. Amb malsons, a la dreta. Avui no sembla ni dilluns ni dimecres ni diumenge. Tots s’assemblen en que tu no hi ets. Fa més fred, això si. El sento. Sobretot a les mans. Vulguis o no, sempre me les tenies agafades. Encara que fos sense voler i sense adonar-nos-en. Ni tu ni jo. També em pica el nas i em fa mal el queixal, però bé, no m’ho tinguis en compte. Saps que sempre m’ha agradat queixar-me.

invisible

¿cómo luchar contra el tiempo?

- ya se que nunca miento, pero dejame decirte que no te necessito.

momentos de desesperación y ausencia

¿Nunca habéis deseado morir escuchando Cold Water? Yo demasiadas veces, la última fue hace poco. No podía parar de llorar. Amar duele. Amar es una mierda. Y pensar que en realidad nos aprovechamos de ello, porque odiamos estar solos. Nos enamoramos para no estar solos. Esta comprobadísimo. Y yo ya lo decía. El amor no existe. ¿Cómo va a existir? Nos lo inventamos. Ya lo dije una vez. Es un invento para hacernos creer que podemos sentirnos mejor. Yo quiero aprender a estar sola, ¿sabes? Tiene que ser posible. Yo me siento bien sola, pero dicen que el amor hace que nos sintamos mucho mejor. Es mentira. Y yo lo sabía, joder. Tú lo sabías, Mar. Ves, tienes que hacerte más caso. Ahí has fallado, ¿lo ves? Te ahogaste en tus propias lágrimas, en esa cama que se te quedaba grande por momentos. Y pensaste que por fin el mundo de acababa. Y sabes que aun no se ha vuelto a poner en marcha, y que aunque dependa de ti, no vas a querer. Amarte duele. Lo que más odias en este mundo es sentirte sola, pero esa noche no te importó. No te importó una mierda, ¿sabes? Porque querías estar sola y que el mundo se diera cuenta, con tu ausencia, de que no quieres amar a nadie, ¿entiendes? Pero no porque no quieras, sino porque no sabes, no puedes. No sabes amar y no vas a saber. Y te da igual. Te importa una mierda no saber, vas a dejar de hacerlo. Para no hacer ya más daño, para no hacerte ya más daño. Más daño del necesario. Aunque eso signifique no creer en ti, te da igual. Estas jodida, por engañarte y pensar que podías. Y engañar a los demás con tus tonterías. No vas a poder, Mar. Y nos vamos a quedar tú y yo aquí. Solas. Escuchando el mar en las torres de electricidad, con sus hilos y sus pájaros. No vas a necesitar nada más que silencio y ganas de olvidar que un día creíste poder amar.

III

Ella torna i repassa totes les habitacions. Comprova que hi ha aigua. I llum. Canvia les bombetes foses. Escombra una mica, mig col•loca els mobles moguts i tira tot el que li fa nosa. Papers, trastos vells i trencats, revistes i runes. Ordena els llibres caiguts de la prestatgeria. Es meravella al adonar-se de que tot, absolutament tot, esta, més o menys, com ella ho havia deixat feia un parell d’anys enrere. Es notava que feia temps que ningú passava per allà. Des que va passar tot i va decidir marxar. A ella li havien deixat el pis. Un àtic tronat ple de records que desprès d’una gran dosis de fugida havia aconseguit que no li mogués cap múscul, de moment. Havia decidit tornar perquè pensava que ja era hora d’afrontar. Potser s’havia cansat de fugir. El que si que es cert es que ella ha tornat i se sent plena, estirada al sofà vell de la que havia sigut casa seva durant tota la vida. Mirant la tele encara aprofitable, s’adorm decidint que l’endemà trucarà a aquella amiga que tant li va demanar que no marxes i que no va trucar ni tan sols per acomiadar-se.

novembre

ja tornen els matins de fum i mareig.

Ya no me queda pintauñas. Y si, la pregunta es fácil. ¿Qué diablos voy a hacer ahora?

The New Raemon

* http://www.youtube.com/watch?v=IF4TEZztc-4&hl=es


pd: lo millor és el riure de la que graba.. en serio.

II

Ella torna. Entra i sense tancar la porta, palpa amb mà la paret buscant. La llum de l’entradeta que tanta por li feia anys enrere. Clic-clic. No funciona. Tanca la porta darrera seu. Es queda a les fosques. No veu res. Fa olor a tancat i aquesta olor tant forta li embafa el nas. Camina unes passes, amb por, pensa que pot topar-se amb qualsevol cosa. Continua quatre passes més i sent que ha arrossegat alguna cosa. S’ajup i ho agafa amb les dues mans. Es dur i sembla un marc de fotos. Imagina que buit. S’acosta cap a la porta del menjador. Es oberta i veu com per les persianes del balco mig abaixades hi entra la claror del dia. El terra es ple de pols i brutícia. Vell. S’acosta cap als vidres i aixeca la persiana. La llum l’encega.

I

Ella torna. Treu les claus de la bossa i obre el porticó. Camina i les seves passes ressonen pel bloc de pisos. Pitja el botó de l’ascensor sense adonar-se de que aquest ja és aquí. Rebufa però somriu. Obre la porta, pesant. Entra. Busca. A (d’àtic). Clica. Clic. Quan l’ascensor s’atura i obre la porta i surt, conta les passes que hi ha des d’allà fins a la porta de casa, com quan era petita. Un, dos, tres, quatre.. hi ha les mateixes, pensa. Tretze. Du les claus a la mà. Introdueix la clau més petita i rovellada al pany. Dues voltes cap a l’esquerra. Clic-clec. Fa força cap al seu estómac, clac. S’obre.

de nit

Fa fred al carrer i plou. Sóc la nina d’ungles negres, caputxa i dessuadora enorme. Enormement verda fins als genolls. Plou molt. El vent em ve de cara i m’omple els pulmons d’aire (i d’aigua). Tan sols veig gotes de pluja mullant-me les ulleres. Vull saber quantes hi cauen, però van massa ràpid, no puc a contar-les. Merda. Fa fred i no veig res. Vindrà algú a buscar-me? Suposo que no. Ningú sap on soc. Ni tan sols jo.

tot queda igual

No vols plorar. Ho tens claríssim. No penses plorar. És l’única cosa per la que lluites ara mateix. No ploraràs. Ni tan sols en tens ganes. En realitat. Tan sols penses que ho hauries de fer per quedar-te una miqueta millor, potser. El que passa es que vols desfer-te d’una puta vegada d’aquest malestar mesclat amb soledat i goles encallades, ganes de vomitar i plorar. Borrar-ho tot. Tornar. Saps que plorant no solucionaràs res. Per molt que et quedis millor, tot queda igual.

què? ni idea

Em posa nerviosa aquesta por. Ara si, ara no. Quina merda de situació. Em posa dels nervis, em supera, m’agobia, em disgusta. Un dia et lleves i penses “va, si, avui si” i si, clar que si, però i demà? Ah, demà no ho saps.. no en tens ni puta idea, pot ser si o pot ser no. Avui es no. I ahir.. ahir també era no. Ho veus quin fàstic. A la merda, sincerament. A la merda.

0

no podré dormir

La meva habitació és pràcticament buida. Tan sols hi ha un llit al centre. Amb uns llençols grocs. Tinc calor, però és per l’ordinador i la llum de peu que és al terra. No sé com posar-me. Es complicat escriure sense taula. A vegades. Miro al meu voltant i tot és com estrany. Es com si estigues encara fora de casa, de vacances. I el pitjor de tot és que probablement passarà un temps fins que torni a sentir-me de nou a casa. Va bé, oi? Desfer-te de velles coses, conservar-ne d’altres. Donar pas a nous temps. Anar fent. A poc a poc. Sabent que no importa si no trobes el teu lloc en el món, perquè, en el fons, el teu lloc ets tu. El meu lloc sóc jo. Quan penso que sóc nòmada, m’imagino viatjant. Canviant de casa. O no tenint casa. Vivint sempre en habitacions prestades. Canviant cada dos o tres mesos de lloc. No se perquè. Potser pensareu que no faig pas aquesta pinta, però a vegades em sento incomoda en un lloc on hi porto molt de temps i he de renovar-me. Per això no tinc mai un grup d’amics fixa. Si, tinc amics que duren. Persones importants que es queden, que no fa falta veure-les per saber que les tinc. Em costa trucar, ho sento. Però sóc aquí. Jo sóc aquí més que ningú. I ni tan sols m’he mogut d’enlloc. A mi són les persones les que hem fan sentir com a casa.

agost

Sembla diumenge. Es increïble com m’he arribat a controlar. Mereixo un premi. Es obvi. No se m’ha caigut el món a sobre. He estat sola a casa. Sonava Lou Barlow (us el recomano). Tenia ganes de plorar, però no ha caigut cap llàgrima. No ho necessitava. De tan en tant em qüestionava a mi mateixa un “com estàs?” i somreia. No sentia pena. Ni llàstima. Ni un exagerat sentiment de tristesa. La justa. Potser menys de l’esperada. No he tingut por. Potser m‘he sentit una mica sola i perduda, però llavors m’he vist a mi mateixa a l’altra cara del mirall (no estamos solos nos tenemos a nosotros mismos).No tot està perdut. I jo ja sóc aquí.

passa ràpid, Lisboa

valiente

És difícil canviar. No m’agrada. Suposa ser diferent, acostumar-se a ser diferent. Ser jo d’una altra manera, però sé jo. Altre cop. Sempre.

22:15

Que solos estamos y que vergüenza nos da reconocerlo.

Perquè escriure en castellà sona més dramàtic? Tinc ganes de plorar, i estic sola. Què més? Juro que si començo no podré parar. Com sóc.. eh, se m’acaba el món en tres segons. Potser pensaràs “quina llàstima”, però sé que tinc sort. Torno a començar cada dia més vegades de les que ningú ho farà en una vida. Si, tinc sort.

quan s'acaba el món és més fàcil sobreviure. sobretot si plou.
coi de pluja que tot s'ho emporta, a la merda.

la petita suavitat vermella dels matins de diumenge

reiniciar

Es difícil, no? Decidir. Mai saps el què però sempre t’ho inventes. Crits. Sento crits des de la finestra. Qui serà? Algú deu voler sortir, però d’on? De qualsevol lloc. Tot és sempre una presó. Sobretot si marxes. Sobretot si marxes vols tornar a començar.