0

no podré dormir

La meva habitació és pràcticament buida. Tan sols hi ha un llit al centre. Amb uns llençols grocs. Tinc calor, però és per l’ordinador i la llum de peu que és al terra. No sé com posar-me. Es complicat escriure sense taula. A vegades. Miro al meu voltant i tot és com estrany. Es com si estigues encara fora de casa, de vacances. I el pitjor de tot és que probablement passarà un temps fins que torni a sentir-me de nou a casa. Va bé, oi? Desfer-te de velles coses, conservar-ne d’altres. Donar pas a nous temps. Anar fent. A poc a poc. Sabent que no importa si no trobes el teu lloc en el món, perquè, en el fons, el teu lloc ets tu. El meu lloc sóc jo. Quan penso que sóc nòmada, m’imagino viatjant. Canviant de casa. O no tenint casa. Vivint sempre en habitacions prestades. Canviant cada dos o tres mesos de lloc. No se perquè. Potser pensareu que no faig pas aquesta pinta, però a vegades em sento incomoda en un lloc on hi porto molt de temps i he de renovar-me. Per això no tinc mai un grup d’amics fixa. Si, tinc amics que duren. Persones importants que es queden, que no fa falta veure-les per saber que les tinc. Em costa trucar, ho sento. Però sóc aquí. Jo sóc aquí més que ningú. I ni tan sols m’he mogut d’enlloc. A mi són les persones les que hem fan sentir com a casa.

agost

Sembla diumenge. Es increïble com m’he arribat a controlar. Mereixo un premi. Es obvi. No se m’ha caigut el món a sobre. He estat sola a casa. Sonava Lou Barlow (us el recomano). Tenia ganes de plorar, però no ha caigut cap llàgrima. No ho necessitava. De tan en tant em qüestionava a mi mateixa un “com estàs?” i somreia. No sentia pena. Ni llàstima. Ni un exagerat sentiment de tristesa. La justa. Potser menys de l’esperada. No he tingut por. Potser m‘he sentit una mica sola i perduda, però llavors m’he vist a mi mateixa a l’altra cara del mirall (no estamos solos nos tenemos a nosotros mismos).No tot està perdut. I jo ja sóc aquí.

passa ràpid, Lisboa