agost

Sembla diumenge. Es increïble com m’he arribat a controlar. Mereixo un premi. Es obvi. No se m’ha caigut el món a sobre. He estat sola a casa. Sonava Lou Barlow (us el recomano). Tenia ganes de plorar, però no ha caigut cap llàgrima. No ho necessitava. De tan en tant em qüestionava a mi mateixa un “com estàs?” i somreia. No sentia pena. Ni llàstima. Ni un exagerat sentiment de tristesa. La justa. Potser menys de l’esperada. No he tingut por. Potser m‘he sentit una mica sola i perduda, però llavors m’he vist a mi mateixa a l’altra cara del mirall (no estamos solos nos tenemos a nosotros mismos).No tot està perdut. I jo ja sóc aquí.