II

Ella torna. Entra i sense tancar la porta, palpa amb mà la paret buscant. La llum de l’entradeta que tanta por li feia anys enrere. Clic-clic. No funciona. Tanca la porta darrera seu. Es queda a les fosques. No veu res. Fa olor a tancat i aquesta olor tant forta li embafa el nas. Camina unes passes, amb por, pensa que pot topar-se amb qualsevol cosa. Continua quatre passes més i sent que ha arrossegat alguna cosa. S’ajup i ho agafa amb les dues mans. Es dur i sembla un marc de fotos. Imagina que buit. S’acosta cap a la porta del menjador. Es oberta i veu com per les persianes del balco mig abaixades hi entra la claror del dia. El terra es ple de pols i brutícia. Vell. S’acosta cap als vidres i aixeca la persiana. La llum l’encega.

I

Ella torna. Treu les claus de la bossa i obre el porticó. Camina i les seves passes ressonen pel bloc de pisos. Pitja el botó de l’ascensor sense adonar-se de que aquest ja és aquí. Rebufa però somriu. Obre la porta, pesant. Entra. Busca. A (d’àtic). Clica. Clic. Quan l’ascensor s’atura i obre la porta i surt, conta les passes que hi ha des d’allà fins a la porta de casa, com quan era petita. Un, dos, tres, quatre.. hi ha les mateixes, pensa. Tretze. Du les claus a la mà. Introdueix la clau més petita i rovellada al pany. Dues voltes cap a l’esquerra. Clic-clec. Fa força cap al seu estómac, clac. S’obre.

de nit

Fa fred al carrer i plou. Sóc la nina d’ungles negres, caputxa i dessuadora enorme. Enormement verda fins als genolls. Plou molt. El vent em ve de cara i m’omple els pulmons d’aire (i d’aigua). Tan sols veig gotes de pluja mullant-me les ulleres. Vull saber quantes hi cauen, però van massa ràpid, no puc a contar-les. Merda. Fa fred i no veig res. Vindrà algú a buscar-me? Suposo que no. Ningú sap on soc. Ni tan sols jo.

tot queda igual

No vols plorar. Ho tens claríssim. No penses plorar. És l’única cosa per la que lluites ara mateix. No ploraràs. Ni tan sols en tens ganes. En realitat. Tan sols penses que ho hauries de fer per quedar-te una miqueta millor, potser. El que passa es que vols desfer-te d’una puta vegada d’aquest malestar mesclat amb soledat i goles encallades, ganes de vomitar i plorar. Borrar-ho tot. Tornar. Saps que plorant no solucionaràs res. Per molt que et quedis millor, tot queda igual.

què? ni idea

Em posa nerviosa aquesta por. Ara si, ara no. Quina merda de situació. Em posa dels nervis, em supera, m’agobia, em disgusta. Un dia et lleves i penses “va, si, avui si” i si, clar que si, però i demà? Ah, demà no ho saps.. no en tens ni puta idea, pot ser si o pot ser no. Avui es no. I ahir.. ahir també era no. Ho veus quin fàstic. A la merda, sincerament. A la merda.