dilluns, 9 de novembre del 2009

III

Ella torna i repassa totes les habitacions. Comprova que hi ha aigua. I llum. Canvia les bombetes foses. Escombra una mica, mig col•loca els mobles moguts i tira tot el que li fa nosa. Papers, trastos vells i trencats, revistes i runes. Ordena els llibres caiguts de la prestatgeria. Es meravella al adonar-se de que tot, absolutament tot, esta, més o menys, com ella ho havia deixat feia un parell d’anys enrere. Es notava que feia temps que ningú passava per allà. Des que va passar tot i va decidir marxar. A ella li havien deixat el pis. Un àtic tronat ple de records que desprès d’una gran dosis de fugida havia aconseguit que no li mogués cap múscul, de moment. Havia decidit tornar perquè pensava que ja era hora d’afrontar. Potser s’havia cansat de fugir. El que si que es cert es que ella ha tornat i se sent plena, estirada al sofà vell de la que havia sigut casa seva durant tota la vida. Mirant la tele encara aprofitable, s’adorm decidint que l’endemà trucarà a aquella amiga que tant li va demanar que no marxes i que no va trucar ni tan sols per acomiadar-se.

3 comentaris:

  1. m'encanta
    molt

    sempre està bé netejar les varies habitacions que tenim dintre :)

    ResponElimina
  2. Es necessiten canvis així. Atrevir-se a donar el pas. O todo o nada. O todo, o todo. O nada, o nada. El que sigui, pero amb força, sense penedir-se.

    I si fa mal, ja pasará...que res és etern...


    una abraçada gegant, Mar.. :)

    ResponElimina
  3. A veces lo difícil no es quedarse, sino irse.

    ResponElimina