dimarts, 12 de gener del 2010

dimecres, 16 de desembre del 2009

creer



nada existe, hasta que decides creer

dimecres, 9 de desembre del 2009

color




Em fa una mica de por aquest silenci, i a sobre no plou. Ni de nit. Tampoc dormo sola. Bàsicament perquè no dormo, però també perquè un exercit de ninots estrafolaris de tot tipus de mida, color i pell em custodien el teu lloc. Quan dormies amb mi, és clar. A la meva esquerra, prop de la paret. Amb malsons, a la dreta. Avui no sembla ni dilluns ni dimecres ni diumenge. Tots s’assemblen en que tu no hi ets. Fa més fred, això si. El sento. Sobretot a les mans. Vulguis o no, sempre me les tenies agafades. Encara que fos sense voler i sense adonar-nos-en. Ni tu ni jo. També em pica el nas i em fa mal el queixal, però bé, no m’ho tinguis en compte. Saps que sempre m’ha agradat queixar-me.

dilluns, 7 de desembre del 2009

invisible



¿cómo luchar contra el tiempo?

dilluns, 30 de novembre del 2009

- ya se que nunca miento, pero dejame decirte que no te necessito.

dilluns, 16 de novembre del 2009

momentos de desesperación y ausencia

¿Nunca habéis deseado morir escuchando Cold Water? Yo demasiadas veces, la última fue hace poco. No podía parar de llorar. Amar duele. Amar es una mierda. Y pensar que en realidad nos aprovechamos de ello, porque odiamos estar solos. Nos enamoramos para no estar solos. Esta comprobadísimo. Y yo ya lo decía. El amor no existe. ¿Cómo va a existir? Nos lo inventamos. Ya lo dije una vez. Es un invento para hacernos creer que podemos sentirnos mejor. Yo quiero aprender a estar sola, ¿sabes? Tiene que ser posible. Yo me siento bien sola, pero dicen que el amor hace que nos sintamos mucho mejor. Es mentira. Y yo lo sabía, joder. Tú lo sabías, Mar. Ves, tienes que hacerte más caso. Ahí has fallado, ¿lo ves? Te ahogaste en tus propias lágrimas, en esa cama que se te quedaba grande por momentos. Y pensaste que por fin el mundo de acababa. Y sabes que aun no se ha vuelto a poner en marcha, y que aunque dependa de ti, no vas a querer. Amarte duele. Lo que más odias en este mundo es sentirte sola, pero esa noche no te importó. No te importó una mierda, ¿sabes? Porque querías estar sola y que el mundo se diera cuenta, con tu ausencia, de que no quieres amar a nadie, ¿entiendes? Pero no porque no quieras, sino porque no sabes, no puedes. No sabes amar y no vas a saber. Y te da igual. Te importa una mierda no saber, vas a dejar de hacerlo. Para no hacer ya más daño, para no hacerte ya más daño. Más daño del necesario. Aunque eso signifique no creer en ti, te da igual. Estas jodida, por engañarte y pensar que podías. Y engañar a los demás con tus tonterías. No vas a poder, Mar. Y nos vamos a quedar tú y yo aquí. Solas. Escuchando el mar en las torres de electricidad, con sus hilos y sus pájaros. No vas a necesitar nada más que silencio y ganas de olvidar que un día creíste poder amar.

dilluns, 9 de novembre del 2009

III

Ella torna i repassa totes les habitacions. Comprova que hi ha aigua. I llum. Canvia les bombetes foses. Escombra una mica, mig col•loca els mobles moguts i tira tot el que li fa nosa. Papers, trastos vells i trencats, revistes i runes. Ordena els llibres caiguts de la prestatgeria. Es meravella al adonar-se de que tot, absolutament tot, esta, més o menys, com ella ho havia deixat feia un parell d’anys enrere. Es notava que feia temps que ningú passava per allà. Des que va passar tot i va decidir marxar. A ella li havien deixat el pis. Un àtic tronat ple de records que desprès d’una gran dosis de fugida havia aconseguit que no li mogués cap múscul, de moment. Havia decidit tornar perquè pensava que ja era hora d’afrontar. Potser s’havia cansat de fugir. El que si que es cert es que ella ha tornat i se sent plena, estirada al sofà vell de la que havia sigut casa seva durant tota la vida. Mirant la tele encara aprofitable, s’adorm decidint que l’endemà trucarà a aquella amiga que tant li va demanar que no marxes i que no va trucar ni tan sols per acomiadar-se.