creer

nada existe, hasta que decides creer

color

Em fa una mica de por aquest silenci, i a sobre no plou. Ni de nit. Tampoc dormo sola. Bàsicament perquè no dormo, però també perquè un exercit de ninots estrafolaris de tot tipus de mida, color i pell em custodien el teu lloc. Quan dormies amb mi, és clar. A la meva esquerra, prop de la paret. Amb malsons, a la dreta. Avui no sembla ni dilluns ni dimecres ni diumenge. Tots s’assemblen en que tu no hi ets. Fa més fred, això si. El sento. Sobretot a les mans. Vulguis o no, sempre me les tenies agafades. Encara que fos sense voler i sense adonar-nos-en. Ni tu ni jo. També em pica el nas i em fa mal el queixal, però bé, no m’ho tinguis en compte. Saps que sempre m’ha agradat queixar-me.

invisible

¿cómo luchar contra el tiempo?